“El camp ja fa anys que està en crisi”, comenta un llaurador entre desencantat i resignat. És una visió poc optimista però molt estesa entre la gent que treballa la terra. La crisi econòmica ha sacsejat l’economia. Ha fet caure bancs i grans empreses multinacionals. Al camp també l’ha afectat, clar, però d’una altra manera. La tendència venia de més enrrere. “Del camp no te’n pots desfer, xiquet, t’acompanya sempre. És l’única cosa que sabem fer. Qui és llaurador és llaurador tota la vida”, explicava un dels llauradors més majors. L’afirmació no és del tot exacta. La població dedicada al camp s’ha anat reduint progressivament. I s’ha envellit. Les xifres no deixen lloc al dubte.
Una exemple proper que ratifica aquestes estadístiques és la cooperativa agropecuària del Mareny de Barraquetes. Aquesta cooperativa comptava a principis dels anys 80 amb més de 200 socis. Encetant la segona dècada del segle XX són poc més del 60 els socis aportadors. Jordi Sanjamie, president de la cooperativa, valora d’aquesta manera la situació actual:
Espanya ha accedit a l’olimp dels països més rics del món. Aquells països on el sector primari té un pes específic menor, quasi residual. El paradigma de creixement europeu al llarg del segle XX ha estat el de potenciar el sector terciari com a forma més ràpida de fer augmentar el PIB (el terciari és un sector d’activitats amb alt valor afegit; en canvi, els productes del sector primari tenen un valor afegit molt baix). En xifres: a finals dels anys 50 i principis dels 60, abans d’iniciar-se l’etapa coneguda com a “desarrollismo español”, l’activitat del sector primari representava un 24% del PIB i ocupava el 42% de la mà d’obra. Actualment, l’agricultura aporta un escàs 4% al Producte Interior Brut del conjunt de l’estat i ocupa a un 7% de la població activa. El canvi, com s’observa en aquesta gràfica, ha estat evident.
No obstant, Ramon Mampel, secretari general del sindicat agrícola i ramader La Unió, vol fer un matís a aquestes xifres que, segons ell, no li atorguen a l’agricultura la importància que li pertoca.
Tenint en compte aquest aspectes, ¿quin és el paper que ha de jugar l’agricultura a un entorn canviant com l’actual? Aquesta mateixa pregunta ha voltat pel cap dels dirigents europeus des de ja fa alguns anys. La resposta: la Política Agrària Comuna (PAC), una normativa europea aplicable a tots els països de la UE. Els objectius de la PAC han anat canviant amb el temps a mesura que les necessitats s’han transformat (a l’apartat III. Polítiques agràries tindrem ocasió de tractar aquest punt amb més deteniment).
Així, ja han quedat exposats els punts fonamentals que descriuen el marc per on es mou l’agricultura europea, i per ens valenciana, del segle XXI.
Leave a comment